lliri blau

el qui canta els seus mals espanta…

Archive for the category “cants d’orfeó”

La Balanguera

1. La Balanguera misteriosa,

com un aranya d’art subtil,

buida que buida sa filosa,

de nostra vida treu el fil.

Com una parca bé cavil.la

teixint la tela de demà,

la balanguera fila, fila,

la balanguera filarà.

Com una parca bé cavil.la

teixint la tela de demà,

la balanguera fila, fila,

la balanguera filarà.

2. Quan la parella ve de noces,

ja veu i compta sos minyons;

veu com davallen a les fosses

els qui ara viuen d’il.lusions.

Els qui a la plaça de la vila

surten a riure i a cantar.

La balanguera fila, fila,

la balanguera filarà.

Els qui a la plaça de la vila

surten a riure i a cantar.

La balanguera fila, fila,

la balanguera filarà.

3. Girant l’ullada cap enrere

guaita les ombres de l’avior.

i de la nova primavera

sap on s’amaga la llavor.

Sap que la soca més s’enfila

com més endins pot arrelar.

La balanguera fila, fila,

la balanguera filarà.

Sap que la soca més s’enfila

com més endins pot arrelar.

La balanguera fila, fila,

la balanguera filarà.

4. De tradicions i d’esperances

tix la senyera pel jovent

com qui fa un vel de nuviances

amb cabelleres d’or i argent.

De la infantesa que s’enfila,

de la vellúria que se’n va.

La balanguera fila, fila,

la balanguera filarà.

De la infantesa que s’enfila,

de la vellúria que se’n va.

La balanguera fila, fila,

la balanguera filarà.

Lletra de Joan Alcover. Música d’Amadeu Vives.

Les Flors de Maig

Prop del riu hi ha una verneda

i un saló enmig sa espessura,

amb catifes de verdura 

i amb sofàs de trons de faig.

Lloc agrest on van les nines

i, en besant sa cara hermosa,

les confon l’aura amorosa

amb les flors del gentil maig.

I els ocells busquen son niu

entremig de la verneda;

els ocells busquen son niu

entremig del bosc joliu.

Sota d’un salze seu una nina,

trena joiosa son ric cabell d’or;

és son mirall fresca font cristal.lina,

són sos adornos violetes del bosc;

altra, teixint matisada garlanda

gronxa son cos, que és de gràcia un tresor;

altra, amb son blanc cabridet a la falda,

canta més fí que el festiu rossinyol.

Més ai de los cors!, que són eixes noies

les més riques toies del mes de les flors!

La vesprada al camp regala

d’albes perles bona almosta;

el sol bell fugí a la posta,

i d’estels s’omple el cel blau.

Pastoretes, ans no soni

de la queda la campana, ballarem una pavana

amb vosaltres si així us plau.

I els ocells de dins son niu

glossaran una tonada…

els ocells de dins son niu

glossaran un cant festiu. Tra la là…

Sota d’un salze seu una nina…

Josep Anselm Clavé.

 

L’Emigrant

Dolça Catalunya,

Pàtria del meu cor

quan de tu s’allunya,

d’enyorança es mor.

I

Hermosa vall, bressol de ma infantesa,

blanc Pirineu,

marges i rius, ermita al cel suspesa,

per sempre, adéu!

Arpes del bosc, pinsans i caderneres,

cantau, cantau;

Jo dic plorant, a boscos i riberes:

adéu-siau!

II

On trobaré tos sanitosos climes,

ton cel daurat?

Mes, ai! mes ai! on trobaré tes cimes,

bell Montserrat?

En lloc veuré, ciutat de Barcelona,

ta hermosa Seu,

ni eixos turons, joiells de la corona

que et posà Déu.

III

Adéu, germans; adéu-siau mon pare;

no us veuré més!

Oh! Si al fossar on jau ma dolça mare,

jo el llit tingués!

Oh! mariners! Lo vent que me’n desterra,

que em fa sofrir!

Estic malalt; mes, ai! tornau-me a terra

que hi vull morir.

Música d’Amadeu Vives. Lletra de Mn. Cinto Verdaguer, prev.

http://www.goear.com/listen/ef219ab/lemigrant-emili-vendrell

Llevantina

Una donzella de la costa de Llevant,

en abrandar-se la llum clara en l’horitzó,

sentia en somnis les paraules de l’aimant,

que va deixar-la sola i trista en el dolor.

-Ai, on és el meu amor

que no el tinc en la mirada?

Què s’ha fet del jurament

i l’encís de ses paraules?

Ai, amor, per què has fugit 

de mi!

Confia en les paraules que jo et dic

-li deia l’estimat encès d’amor-

el món el veig amb tu molt més bonic,

molt més bonic!

Et vull aimada vora del cor!

Escolta, bonica:

tu ets la donzelleta més aimada.

Escolta, bonica:

tu no seràs de mi mai oblidada.

No oblidis tu,

no oblidis tu

l’amor més constant.

No oblidis tu,

no oblidis tu

l’amor pur i sant.

Llevantina, Llevantina,

jo et seré sempre fidel

i als meus ulls veuràs un cel

revivint el goig de la pau divina.

Llevantina, creu en mi!-

La donzella enamorada

resta trista tota sola

perquè es veu abandonada

de l’aimant i es desconsola,

i vençuda d’enyorança,

per calmar el seu sofrir

prefereix, sense esperança, 

morir!

Música de Vicens Bou. Lletra de R. Ribera i J. Serracans.

La Sardana de les Monges

Al davant de l’ermita de Sant Rafel

les sardanes airoses pugen al cel

i tothom sent en l’ànima dolçor de mel.

Sardanes com aquestes mai s’han sentit,

fins la ballen els avis quan ve la nit,

i als genolls de la mare salta el petit.

Per planures i serres escampa el vent

de la cobla les notes alegrement,

i fins l’ona s’hi acosta que al lluny la sent.

En un coll de muntanyes hi ha un monestir.

De puntetes les monges van al jardí

que les roses encensen i el llessamí.

Les sardanes arriben fins els seus cors

amb gatzara i rialles dels balladors,

i entorn d’elles, els arbres, quines remors!

Dues monges, en l’ombra, les mans s’han pres,

ja se n’hi ajunten d’altres i altres després;

les de més lluny s’acosten; tothom ja hi és.

Ballen totes porugues, ben dolçament;

enrogides de galtes, mig somrient,

i sos peus en la terra ni menys se’ls sent.

Rondinant, l’abadessa ja se n’hi va.

Sent-hi aprop llagrimeja, no sap renyâ,

que ella també n’és filla de l’Empordà.

La lluna que s’aixeca, les monges veu.

Pel damunt de la tàpia la cara treu,

i els hi diu, bondadosa: -Balleu, balleu!

Música d’Enric Morera. Lletra d’Àngel Guimerà.

L’Empordà

Cap a la part del Pirineu,

vora els serrats i arran del mar,

s’obre una plana riallera,

és l’Empordà!

Digueu, companys, per on hi aneu,

digueu, companys, per on s’hi va,

tot és camí, tot és drecera,

si ens dem la mà!

Salut, noble Empordà,

salut, palau del vent,

parlem al cor content,

una cançó!

Pels aires s’alçarà,

pels cors penetrarà,

penyora s’anirà fent de germanor

una cançó.

A dalt de la muntanya hi ha un pastor,

a dintre de la mar hi ha una sirena.

Ell canta al dematí, que el sol li és bo;

ella canta les nits de lluna plena.

Ella canta: -Pastor em fas neguit.-

Canta el pastor: -Em fas neguit, sirena.-

– Si sabéssis el mar com és bonic!

– Si veiéssis la llum de la carena!

– Si baixessis, series mon marit!

– Si pugessis, ma joia fóra plena!

La sirena es féu un xic ençà,

un xic ençà el pastor de la muntanya,

fins que es trobaren al bell mig del pla

i de l’amor plantaren la cabana:

fou l’Empordà.

Música d’Enric Morera. Lletra de Joan Maragall.

Gallecs És Nostre!

1.  Si voleu saber una història

us la cantarem aquí

del que deu anys endarrere

a Gallecs va succeir.

Aleshores que expropiaren

gairebé sense avisar

les mil cinc-centes hectàries

de Gallecs i els seus voltants.

Ai, que més ai!

que el molí de vent belluga

ai, que el conec

el molí que belluga vora el rec.

2.  Els civils casa per casa

repartien un paper

que donaven sols dos mesos

per tirar-nos al carrer.

Que el govern i els seus ministres

un decret ‘vien dictat,

expropiant tota la zona

per construir una gran ciutat.

Ai, que més ai!…

3. Era això per l’any setanta,

ja sabeu que aquella gent

imposaven aleshores

molt més que en aquest moment.

Agafats desprevinguts

no ens vam sapiguer unir,

unes famílies marxaren

i altres ens vam quedar aquí.

Ai, que més ai!…

4. I així començà el calvari

esperant tots el moment

que les màquines vindrien

a omplir-nos de ciment.

Si serà per primavera

o serà l’hivern vinent,

les masies que s’esquerden

i els camps a mig rendiment.

Ai, que més ai!…

5. Prô no tot seran desgràcies

que d’un temps a aquesta part

hem sabut organitzar-nos

i les coses van canviant.

Hem fet festes i trobades,

ciclistades, reunions,

per les ràdios i els diaris

exposem nostres raons.

Ai, que més ai!…

6. I la gent que ara aquí us canta,

que hem format un orfeó,

fem sentir nostres cantades

des de l’Ebre al Rosselló. (bis)

Ai, que més ai!…

Romanç escrit i musicat per en Jaume Arnella.

Per Tu Ploro

Anem a la muntanya,

que ara ve el bon temps;

ve la Primavera,

ve la Primavera,

la-larala-la-la-la-la-la.

Hores d’alegria,

hores de tristor.

Ai del qui se’n va

i no tornarà!

També, més ai!

del qui perd l’amor!

La-la-la-la.

També, més ai!

del qui perd l’amor!

Laralala-laralala…

Adéu, rosa d’abril!

Adéu, rosa encarnada!

Demà lluny del teu roser,

d’enyorament em moriré.

Quan et diran

la meva fí, 

plora per mi,

que per tu ploro;

plora per mi,

més dolçament

que amargament

no és teu plor.

Eixuga el plor,

no ploris gaire,

que et marciria

el pas de l’aire.

No ploris gens,

no ploris, no,

per tu i per mi,

jo, que ja en sé,

bé puc plorar millor.

La-larala-la…

Música de Pep Ventura. Lletra de Joan Maragall.

http://www.goear.com/listen/65858c4/per-tu-ploro-emili-vendrell-pare

Oh! Luna…

Oh! luna

clara y hermosa,

tú, que brillas en el cielo

y en la noche silenciosa

tú mitigas mi dolor.

(bis)

Apresa de les germanes Clarós.

Pregúntale a las Estrellas

Pregúntale a las estrellas

cuando en la noche me ven llorar,

pregúntales si no busco

para quererte la soledad.

Pregúntale al ancho río

si el llanto mío no vió caer,

pregúntale a todo el mundo

si no es profundo mi padecer.

No dudes nunca que yo te quiero,

que por tí muero lejos de tí.

Duda del mundo y de la vida,

duda de todo menos de mí.

Pregúntale a las canoras

aves que cantan en tu jardín,

pregúntales si no entonan

sus melodías sólo por tí.

A solas con mis pesares

siempre a tu lado quisiera estar,

mirarme en tus bellos ojos

que en tus encantos me hacen soñar.

No dudes nunca que yo te quiero

que por tí muero lejos de tí.

Duda del mundo y de la vida,

duda de todo menos de mí.

Apresa de les germanes Clarós.

Post Navigation