lliri blau

el qui canta els seus mals espanta…

Archive for the category “jotes”

Tio Canya

En la pobla hi ha un vell
en la pobla hi ha un vell
que li diuen tio Canya:
porta gorra i brusa negra,
porta gorra i brusa negra,
i una faixa morellana.
Tres voltes només va anar
el tio Canya a València:
primer quan va entrar en quintes
i en casar-se amb sa femella.
La tercera va jurar
de no tornar a xafar-la;
que a un home que ve del poble,
ningú fa abaixar la cara.
Set vegades va fer cua,
set vegades va fer cua,
en presentar uns papers,
per no saber expressar-se,
per no saber expressar-se,
en llengua de forasters.
Aguantà totes les burles,
les paraules agrejades,
i a la Pobla va tornar.

Tio Canya, tio Canya,
no tens les claus de ta casa:
posa-li un forrellat nou
o et farà fum la teulada.

Tio Canya tingué un fill
Tio Canya tingué un fill
que li diuen tio Canya:
porta gorra i brusa negra
porta gorra i brusa negra,
i una faixa morellana.
Bé recorda el tio Canya
quan varen portar-lo a escola
set anys, la cara ben neta,
ulls oberts, camisa nova.
Però molt més va obrir els ulls
el xiquet del tio Canya
quan va sentir aquell mestre
parlant de manera estranya.
Cada dia que passava,
Cada dia que passava
anava encollint els muscles
per por a que el senyor mestre
per por a que el senyor mestre
li fera alguna pregunta.
Aguantà càstigs i renyes
sens gosar d´obrir la boca
i la escola va odiar.

Tio Canya, tio Canya,
no tens les claus de ta casa:
posa-li un forrellat nou
o et farà fum la teulada.

Cròniques del carrer diuen
cròniques del carrer diuen
d´uns nets que té el tio Canya
que són metges a València
que són metges a València
professors i gent lletrada.
Quan a estiu vénen al poble,
visiten el tio Canya
i el pobre vell se´ls escolta
parlant llengua castellana.
Però cròniques més noves
expliquen que el tio Canya
ja compta amb besnéts molt joves
que alegren la seua cara.
Mai parlen en castellà
mai parlen en castellà
com han après dels seus pares,
sinó com la gent del poble,
sinó com la gent del poble
la llengua del tio Canya.
Reviscola, tio Canya,
amb gaiato si et fa falta
que a València has de tornar

Tio Canya Tio Canya
no tens les claus de ta casa:
posa-li un forrellat nou,
perquè avui tens temps encara

 

De Roquetes Vinc

De Roquetes vinc, de Roquetes vinc, de Roquetes baixo.
Agulles de cap, agulles de cap, agulles de ganxo.

De Roquetes vinc, de Roquetes vinc, de Roquetes baixo.
Agulles de cap, agulles de cap, agulles de ganxo.

Surt de seguida Cinteta, surt de seguida al balcó,
si no vols que faci a trossos les cordes del guitarró,
si no vols que faci a trossos les cordes del guitarró.

Les nostres jotes los parlen de coses de cada dia,
del treball i de la vida, d’amor i geografia,
i de consells populars, quina gran filosofia.

A la jota, jota del ganxo del llum
que si no t’apartes te’l tiro damunt.
De les allabances i dels malparlats
i dels maltequiero que Déu mos ne guard.

Tan si fa fred o calor, com si la terra està humida,
mos ho emprenem sempre en calma, que tot té la seua mida
i mos agrada cantar-li al més senzill de la vida.

I estes coses del folklore alguns les han oblidat,
perquè ja no els interessa que es digue la veritat,
perquè ja no els interessa que es digue la veritat.

Ai quin sol quin sol, ai quin sol saleró
Ai com ballariem si hi hagués guitarró.
Quan te casaràs sabràs lo que es bo.
Si al casar ho encertes ja tens feta la sort.

Uns diuen que això es cantava, altres que si encara es canta,
uns i altres tenen raó, perquè es cantava i es canta,
uns i altres tenen raó, perquè es cantava i es canta.

Al que crida tots l’escolten, no fan cas del que no crida.
Tots los que treballen callen, lo món és una mentida.
Per aixó crido ben fort que vull un riu ple de vida!

Alça l’aleta, polleta, no em picaràs pollastret,
que la senyora Pepeta se casarà en Joanet,
se casarà en Joanet, se casarà en Joanet.
Alça l’aleta polleta, no em picaràs pollastret

El Ebro nace en Reinosa y pasa por el Pilar
y en el sur de Cataluña queremos que llegue al mar
y conservar nuestro Delta, los musclos y el calamar.

No perdem lo bon humor i conservem la moral,
ho expliquem amb alegria perquè és lo més natural,
que som la sal de la terra i no una terra de sal.

Al carrer del mig no hi volem anar
perquè l’altre nit mos van arroixar,
mos van arroixar, mos van arroixar.
Al carrer del mig no hi volem anar.

S’ha cantat moltes vegades les virtuts d’anar a peu,
poder escoltar i olorar i mirar tot lo que es veu,
poder escoltar i olorar i mirar tot lo que es veu.

Mira si hay recorrido mundo que he estado en los Freginales,
Mas d’en Verge, La Galera y el Mas de los Barberanes,
y en esta tierra he quedado de ustedes enamorado.

Ai pistoles, pistoles, pistoles,
ai pecatis mundi, ai miserenobis,
Primentons, primentons i tomates
la mas mala quiente son los estudiantes.

I si de tan voltar pobles
algun dia mos perdem,
si no saben on trobar-mos
no so pensen ni un moment,
collint olivetes fargues
a la muntanya estarem.

I a vostés que mos escolten
els desitgem lo millor:
que es quedin ben plens d’amor
i lliures de malalties
som Quico, Jaume, i el Noi
i el Mut de les Ferreries.

Ai quin sol quin sol, ai quin sol saleró
Ai com ballariem si hi hagués guitarró.
Quan te casaràs sabràs lo que es bo.
Si al casar ho encertes ja tens feta la sort.

De Roquetes vinc, de Roquetes vinc, de Roquetes baixo.
Agulles de cap, agulles de cap, agulles de ganxo.

Post Navigation