lliri blau

el qui canta els seus mals espanta…

Archive for the category “sardanes”

Maria de les Trenes

La Maria de les trenes,

en mirar-la tot passant,

feia defugir les penes

la bellesa d’un instant,

convertit després en cant.

Quin respecte el seu posat

tan senzill, ple de sorpresa!

Resplendia la bondat,

la virtut i la franquesa

i el cabell tan ben trenat.

Els teus ulls,

els teus ulls són, bonica,

la promesa d’un amor feliç;

i la joia que t’espera,

la saps veure

amb llum de somni en l’encís.

Els teus ulls,

els teus ulls són, bonica

claredat d’infinit.

Maria, les teves trenes

són un lligam d’espìgues d’or.

Maria, les teves trenes

són la beutat i l’amor.

Joiosament d’aquelles trenes

hem de recordar que foren el neguit

de l’abrivat galant.

I ara que és mare la Maria,

l’hem de venerar

perquè el seu fruit d’amor,

el bressa tot cantant. La ra la…

Saltironant reviuen les belleses

d’un passat d’alegre joventut,

el més bonic tresor.

I de l’encís d’aquelles trenes

i del pentinat, ens queda solament

el seu record.

Lletra: R. Ribera. Música: Josep Saderra

Anuncis

El Cavaller Enamorat

Bell, jove, fort i galant,

el cavaller que fou espill de braus

que guanyà cops mil, en justes, fama i honor,

brandant llança, espasa i escut,

ara l’amor l’ha vençut.

D’una nineta, el jou sofreix el Cavaller,

tan trist i enamorat que en perd el ser.

D’ella el castell, al lluny,

n’esguarda el fosc contorn

i una nit, i una altra, hi roda a l’entorn.

I no té coratge, el míser, per a avançar

i un jorn i un altre passen

sense dur al bell aimador el conhort ansiat.

Ai nina, què n’has fet, 

del cor que al teu retens presoner?

Vindrà un temps que enyoraràs

el que sols per tu ha estat

Cavaller enamorat!

Joan Manén.

És la Moreneta

Es la Moreneta

la fe del poble català,

l’estel del seu camí,

l’afany dels seus amors.

De l’escolania,

la veu al cel han escoltat

i el so de l’oració

ressona per tot Montserrat.

Tota la muntanya

et volta donant-se les mans,

sardana de l’amor

d’un poble de germans.

Sona la tenora,

no sé què tenen els seus cants.

Vetlleu Senyora,

pels catalans.

Llevantina

Una donzella de la costa de Llevant,

en abrandar-se la llum clara en l’horitzó,

sentia en somnis les paraules de l’aimant,

que va deixar-la sola i trista en el dolor.

-Ai, on és el meu amor

que no el tinc en la mirada?

Què s’ha fet del jurament

i l’encís de ses paraules?

Ai, amor, per què has fugit 

de mi!

Confia en les paraules que jo et dic

-li deia l’estimat encès d’amor-

el món el veig amb tu molt més bonic,

molt més bonic!

Et vull aimada vora del cor!

Escolta, bonica:

tu ets la donzelleta més aimada.

Escolta, bonica:

tu no seràs de mi mai oblidada.

No oblidis tu,

no oblidis tu

l’amor més constant.

No oblidis tu,

no oblidis tu

l’amor pur i sant.

Llevantina, Llevantina,

jo et seré sempre fidel

i als meus ulls veuràs un cel

revivint el goig de la pau divina.

Llevantina, creu en mi!-

La donzella enamorada

resta trista tota sola

perquè es veu abandonada

de l’aimant i es desconsola,

i vençuda d’enyorança,

per calmar el seu sofrir

prefereix, sense esperança, 

morir!

Música de Vicens Bou. Lletra de R. Ribera i J. Serracans.

Marinada

Vora la mar

la fresca de la marinada,

la fresca de la marinada

porta consol

als dies forts de l’estiuada,

als dies forts de l’estiuada.

Dia bonic

i fresc vora la mar!

Bufa el vent, bufa el vent,

les onades van jugant.

Fresc ventijol, ventijol,

dóna bo estar voreta la mar;

dóna bo estar voreta la mar;

bona fresca i bon repòs!

Bona fresca i bon repòs!

Bell matinet tan joliu

la mar encisadora captiva, somriu;

les onades van passant,

Bonic matí d’estiu, matí d’estiu.

Música d’Antoni Pérez Moya.

La Sardana de les Monges

Al davant de l’ermita de Sant Rafel

les sardanes airoses pugen al cel

i tothom sent en l’ànima dolçor de mel.

Sardanes com aquestes mai s’han sentit,

fins la ballen els avis quan ve la nit,

i als genolls de la mare salta el petit.

Per planures i serres escampa el vent

de la cobla les notes alegrement,

i fins l’ona s’hi acosta que al lluny la sent.

En un coll de muntanyes hi ha un monestir.

De puntetes les monges van al jardí

que les roses encensen i el llessamí.

Les sardanes arriben fins els seus cors

amb gatzara i rialles dels balladors,

i entorn d’elles, els arbres, quines remors!

Dues monges, en l’ombra, les mans s’han pres,

ja se n’hi ajunten d’altres i altres després;

les de més lluny s’acosten; tothom ja hi és.

Ballen totes porugues, ben dolçament;

enrogides de galtes, mig somrient,

i sos peus en la terra ni menys se’ls sent.

Rondinant, l’abadessa ja se n’hi va.

Sent-hi aprop llagrimeja, no sap renyâ,

que ella també n’és filla de l’Empordà.

La lluna que s’aixeca, les monges veu.

Pel damunt de la tàpia la cara treu,

i els hi diu, bondadosa: -Balleu, balleu!

Música d’Enric Morera. Lletra d’Àngel Guimerà.

L’Empordà

Cap a la part del Pirineu,

vora els serrats i arran del mar,

s’obre una plana riallera,

és l’Empordà!

Digueu, companys, per on hi aneu,

digueu, companys, per on s’hi va,

tot és camí, tot és drecera,

si ens dem la mà!

Salut, noble Empordà,

salut, palau del vent,

parlem al cor content,

una cançó!

Pels aires s’alçarà,

pels cors penetrarà,

penyora s’anirà fent de germanor

una cançó.

A dalt de la muntanya hi ha un pastor,

a dintre de la mar hi ha una sirena.

Ell canta al dematí, que el sol li és bo;

ella canta les nits de lluna plena.

Ella canta: -Pastor em fas neguit.-

Canta el pastor: -Em fas neguit, sirena.-

– Si sabéssis el mar com és bonic!

– Si veiéssis la llum de la carena!

– Si baixessis, series mon marit!

– Si pugessis, ma joia fóra plena!

La sirena es féu un xic ençà,

un xic ençà el pastor de la muntanya,

fins que es trobaren al bell mig del pla

i de l’amor plantaren la cabana:

fou l’Empordà.

Música d’Enric Morera. Lletra de Joan Maragall.

El Saltiró de la Cardina

Pageseta moreneta, 

vull cantar-te una cançó;

vull dir-te d’una vegada 

que també t’estimo jo.

Com es mimen i s’estimen

per les branques els ocells,

per què no hem d’amanyagar-nos

tu i jo, com fan ells?

No sents com refila la cardina

que al niu enyora tota sola

el company volgut de ploma fina

que ha alçat el vol, de cara al sol,

i no ha tornat!

Ja de retorn el gai ocell

refila entre les fulles;

fent saltirons va la femella

a n’ell, l’ocell la té.

Per què has trigat així?

Què hi manca, al niu,

de nostre amor l’encís?

I ell li respon: -Ocella, petita i bella,

seguint a saltirons

de nostres il.lusions l’estrella.

I tot saltironant per la verdor,

canta l’amor, la, la, la, la,

Veig, pageseta, que et tornes roja,

tos ulls em diuen ben clar que sí;

com l’ocella a son ocell,

tu m’estimaràs a mi.

De tos llavis un petó voldria jo.

Tu m’has pres

amb tos ulls negres el meu cor.

Ets ma vida, ets ma joia i mon tresor,

Com el cant de la cardina, nostre cant,

serà dolç, serà amorós i triomfant.

Música de Vicens Bou. Lletra de J. M. Francès.

Per Tu Ploro

Anem a la muntanya,

que ara ve el bon temps;

ve la Primavera,

ve la Primavera,

la-larala-la-la-la-la-la.

Hores d’alegria,

hores de tristor.

Ai del qui se’n va

i no tornarà!

També, més ai!

del qui perd l’amor!

La-la-la-la.

També, més ai!

del qui perd l’amor!

Laralala-laralala…

Adéu, rosa d’abril!

Adéu, rosa encarnada!

Demà lluny del teu roser,

d’enyorament em moriré.

Quan et diran

la meva fí, 

plora per mi,

que per tu ploro;

plora per mi,

més dolçament

que amargament

no és teu plor.

Eixuga el plor,

no ploris gaire,

que et marciria

el pas de l’aire.

No ploris gens,

no ploris, no,

per tu i per mi,

jo, que ja en sé,

bé puc plorar millor.

La-larala-la…

Música de Pep Ventura. Lletra de Joan Maragall.

http://www.goear.com/listen/65858c4/per-tu-ploro-emili-vendrell-pare

Post Navigation