lliri blau

el qui canta els seus mals espanta…

Archive for the tag “cants del poble”

Muntanyes del Canigó

Canigó. Fotografia obtinguda a Wickimèdia Commons

Canigó. Fotografia obtinguda a Wickimèdia Commons

1. Muntanyes del Canigó,

fresques sóu i regalades,

més ara que ve l’estiu

que les aigües són gelades.

2. Sis mesos n’hi som estat

sens veure persona nada

sinó lo rossinyolet

que en eixint del niu cantava.

3. Lo rossinyolet s’és mort,

l’enyorança m’hi ha agafada;

si ne sóc caigut malalt,

d’una cruel mala gana.

4. Ningú no em coneix lo mal

ningú sap què és  lo que em mata

sinó una nina que hi ha

que l’amor me’n té robada.

Popular catalana.

Rossinyol

1. Rossinyol que vas a França, rossinyol,

encomana’m a la mare rossinyol

d’un bell boscatge, rossinyol d’un vol.

2. Encomana’m a la mare, rossinyol,

i a mon pare no pas gaire, rossinyol,

d’un bell boscatge, rossinyol d’un vol.

3. I a mon pare no pas gaire, rossinyol,

perquè a un pastor me n’he dada, rossinyol,

d’un bell boscatge, rossinyol d’un vol.

Popular catalana.

Virolai

Rosa d’Abril, Morena de la serra,

de Montserrat estel,

il.lumineu la catalana terra;

guieu-nos cap al Cel.

1. Amb serra d’or els angelets serraren, 

eixos turons per fer-vos un palau, 

Reina del cel que els serafins baixaren, 

deu-nos abric dins vostre mantell blau, 

Rosa d’Abril…

2. Alba naixent d’estrelles coronada,

Ciutat de Déu que somnià David,

a vostres peus la lluna s’és posada,

el sol sos raigs vos dóna per vestit.

Rosa d’Abril…

3. Dels catalans sempre sereu Princesa,

dels espanyols Estrella d’Orient;

sigueu pels bons pilar de fortalesa,

pels pecadors el port de salvament.

Rosa d’Abril…

4. Doneu consol a qui la pàtria enyora

sens veure mai els cims de Montserrat;

en terra i mar oïu a qui us implora,

torneu a Déu aquells qui l’han deixat.

Rosa d’Abril…

5. Mística font de l’aigua de la vida,

rageu del cel al cor del meu país;

dons i virtuts deixeu-li per florida;

féu-ne, si us plau, el vostre paradís.

Rosa d’Abril…

6. Amb vostre nom comença nostra història,

i és Montserrat el nostre Sinaí.

Siguen per tots escala de la Glòria,

eixos penyals coberts de romaní.

Rosa d’Abril…

Música de J. Rodoreda. Lletra de Mn. Cinto Verdaguer.

L’Empordà

Cap a la part del Pirineu,

vora els serrats i arran del mar,

s’obre una plana riallera,

és l’Empordà!

Digueu, companys, per on hi aneu,

digueu, companys, per on s’hi va,

tot és camí, tot és drecera,

si ens dem la mà!

Salut, noble Empordà,

salut, palau del vent,

parlem al cor content,

una cançó!

Pels aires s’alçarà,

pels cors penetrarà,

penyora s’anirà fent de germanor

una cançó.

A dalt de la muntanya hi ha un pastor,

a dintre de la mar hi ha una sirena.

Ell canta al dematí, que el sol li és bo;

ella canta les nits de lluna plena.

Ella canta: -Pastor em fas neguit.-

Canta el pastor: -Em fas neguit, sirena.-

– Si sabéssis el mar com és bonic!

– Si veiéssis la llum de la carena!

– Si baixessis, series mon marit!

– Si pugessis, ma joia fóra plena!

La sirena es féu un xic ençà,

un xic ençà el pastor de la muntanya,

fins que es trobaren al bell mig del pla

i de l’amor plantaren la cabana:

fou l’Empordà.

Música d’Enric Morera. Lletra de Joan Maragall.

Camí de la Font

La fadrina va a la font

a buscar un cantiret d’aigua

refilant com un ocell

i saltant com una daina.

En passar prop del molí

troba algú que l’esperava,

troba el fill del moliner

que li fa la mitja rialla.

“Si em donessis un clavell

jo te’n donaria un altre;

i si em feies un petó

jo te’n tornaria quatre.

Quan arriba de la font

li botzina així la mare:

“Molt trigaves a tornar!”

– És la font que a penes raja.

– Molt despentinada vas!

– És que el vent m’ha escabellada.

– Molt enferinada véns!

– És la pols que aixeca l’aire.

– Jo no veig que faci vent

ni que aixequi pols tan blanca!

– Aquí dalt potser que no…

allà baix fa un altre oratge.

Música i lletra d’Apel.les Mestres.

Cant de Gallecs

romanç gallecs.1979,2jpg romanç gallecs, 1979,2

auca gallecs,1979

Cant de Gallecs

1. Si voleu saver una història

us la cantarem aquí

del que deu anys endarrere

a Gallecs va succeir.

Aleshores que expropiaren,

gairebé sense avisar,

les mil cinc-centes hectàries

de Gallecs i els seus voltants.

Ai, que més ai!

que el molí de vent belluga,

ai, que el conec,

el molí que belluga vora el rec.

2. Els civils casa per casa

repartien un paper

que donaven sols dos mesos

per tirar-nos al carrer.

Que el govern i els seus ministres

un decret ‘vien dictat,

expropiant tota la zona

per construir una gran ciutat.

Ai, que més ai!…

3. Era això per l’any setanta,

ja sabeu que aquella gent

imposaven aleshores

molt més que en aquest moment. 

Agafats desprevinguts

no ens vam sapiguer unir;

unes famílies marxaren

i altres ens vam quedar aquí.

Ai, que més ai!…

4. I així començà el calvari

esperant tots el moment

que les màquines vindrien

a omplir-nos de ciment.

Si serà per primavera

o serà l’hivern vinent,

les masies que s’esquerden 

i els camps a mig rendiment.

Ai, que més ai!…

5. Prò no tot seran desgràcies

que d’un temps a aquesta part

hem sabut organitzar-nos

i les coses van canviant.

Hem fet festes i trobades,

ciclistades, reunions,

per les ràdios i els diaris

exposem nostres raons.

Ai, que més ai!…

6. I la gent que ara aquí us canta,

que hem format un orfeó,

fem sentir nostres cantades

des de l’Ebre al Rosselló. (bis)

Ai, que més ai!…

Romanç escrit, musicat i harmonitzat per en Jaume Arnella.

Post Navigation