El Setè Cel.

1. Història certa dels set cels.

Set paradissos màgics i encantats.

Història certa dels set cels.

Set nius de pau, de glòria i de felicitat.

2. El primer cel és inventat;

el primer gran invent de la terrestritat.

El segón cel imaginat;

en una nit d’estiu a la vora del mar.

3. El tercer cel, dins d’un mirall:

reflecteix les imatges d’un món ignorat.

I el quart cel és irreal;

com un oasi verd en un desert estrany.

4. Del cinquè cel res no se’n sap,

no hi ha notícies d’aquest cel tan amagat.

I el sisè cel està copiat

del setè cel que has engendrat dins del teu cap.

Jaume Sisa.

Maria de les Trenes

La Maria de les trenes,

en mirar-la tot passant,

feia defugir les penes

la bellesa d’un instant,

convertit després en cant.

Quin respecte el seu posat

tan senzill, ple de sorpresa!

Resplendia la bondat,

la virtut i la franquesa

i el cabell tan ben trenat.

Els teus ulls,

els teus ulls són, bonica,

la promesa d’un amor feliç;

i la joia que t’espera,

la saps veure

amb llum de somni en l’encís.

Els teus ulls,

els teus ulls són, bonica

claredat d’infinit.

Maria, les teves trenes

són un lligam d’espìgues d’or.

Maria, les teves trenes

són la beutat i l’amor.

Joiosament d’aquelles trenes

hem de recordar que foren el neguit

de l’abrivat galant.

I ara que és mare la Maria,

l’hem de venerar

perquè el seu fruit d’amor,

el bressa tot cantant. La ra la…

Saltironant reviuen les belleses

d’un passat d’alegre joventut,

el més bonic tresor.

I de l’encís d’aquelles trenes

i del pentinat, ens queda solament

el seu record.

Lletra: R. Ribera. Música: Josep Saderra

El Cavaller Enamorat

Bell, jove, fort i galant,

el cavaller que fou espill de braus

que guanyà cops mil, en justes, fama i honor,

brandant llança, espasa i escut,

ara l’amor l’ha vençut.

D’una nineta, el jou sofreix el Cavaller,

tan trist i enamorat que en perd el ser.

D’ella el castell, al lluny,

n’esguarda el fosc contorn

i una nit, i una altra, hi roda a l’entorn.

I no té coratge, el míser, per a avançar

i un jorn i un altre passen

sense dur al bell aimador el conhort ansiat.

Ai nina, què n’has fet, 

del cor que al teu retens presoner?

Vindrà un temps que enyoraràs

el que sols per tu ha estat

Cavaller enamorat!

Joan Manén.

És la Moreneta

Es la Moreneta

la fe del poble català,

l’estel del seu camí,

l’afany dels seus amors.

De l’escolania,

la veu al cel han escoltat

i el so de l’oració

ressona per tot Montserrat.

Tota la muntanya

et volta donant-se les mans,

sardana de l’amor

d’un poble de germans.

Sona la tenora,

no sé què tenen els seus cants.

Vetlleu Senyora,

pels catalans.

Ball de Rams

Quan refila el cornetí

es remou tot l’envelat,

doncs ja se sap què vol dir:

que el ball de rams ja ha arribat!

No em faré pas el distret,

com acostuma a fer algú,

content me’n gasto el duret 

i et compraré el ram per tu.

Content me’n gasto el duret

i compraré el ram per tu.

Guarda el ram que t’he donat

com si fós el més flairós

i ell et dirà que hem estat

avuí, molt juntets tots dos!

Ai, Maria, ai, Maria, que ets formosa,

tens les galtes, tens les galtes de setí.

Ai, Maria, que ditxós que jo seria,

ai, Maria, ai, Maria,

si balléssis sempre amb mi!

Ai, Maria, ai, Maria,

si et volguéssis casar amb mi!

Ball d’envelat. Vals-jota, popular català.

Aquesta Terra.

Aquesta terra és la nostra terra,

de la muntanya fins a la vall.

De dalt del cel al fons del mar,

tot això és nostre de veritat.

1. Déu va passar-hi en primavera

i tot cantava al seu pas,

i canta encara la terra entera

i canta que cantaràs.

2. Tant si fa bo com si hi ha tempesta,

tant si fa fred com si el sol crema,

tant si fa vent com si està encalmat,

tot això és nostre de veritat.

3. I és nostre el cel, i és nostre el mar

i aquells turons i aquesta vall

i els olivers i els camps de blat.

Tot això és nostre de veritat.

Woody Guthrie. Versió de Xesco Boix.  Més avall, versió de Pete Seeger, Bruce Springsten i Tao i , en tercer lloc, Pete Seeger i Arlo Guthrie.

Aquesta Terra…

El Vestir de’n Pasqual

1. El meu xicot, vestint és tan original

que no té igual i crida l’atenció

per contemplar-lo surt tothom sempre al portal

perquè en Pasqual fa sensació.

Va amb pantalons color de molsa,

gasta botins extravagants,

un bastonet de canya dolça

i un “sobretodo” amb farbalans.

Elàstics blaus, subjectats amb candaus

porta el meu enamorat, i el barret de costat,

de color verd, que és el que em perd…

I porta un gec, catacric, catacrec,

un gec d’astracan pelut, ribetat de vellut

i a l’armilla hi duu cigrons per botons.

En Pasqual és en tot original, com cal.

2. Porta corbata d’encenalls, el meu Pasqual,

i un coll molt alt de set o vuit colors,

i una bufanda amb un serrell així de llarg

que li serveix d’espolsadors.

Me’n gasta guants de pell d’anguila,

mitjons de fil d’empalomar,

calçat d’espatlla de goril.la i punys de goma d’esborrar.

Elàstics blaus, subjectats amb candaus…

3. Porta camisa amb la petxera de xarol,

i un girasol es posa al trau el noi,

una cadena d’or xapada de llautó

i un mocador de pegamoi.

Amb xemeneia es fuma el puro

i amb salfumant es renta els peus,

porta un relloge que és de suro

i al dit un “sello” de correus.

Elàstics blaus subjectats amb candaus…

Lletra de J. Misterio. Música de J. Viladomat.

Camí de la Font

1. La fadrina va a la font

a buscar un cantiret d’aigua,

refilant com un ocell

i saltant com una daina.

2. En passar prop del molí

troba algú que l’esperava,

troba el fill del moliner

que li fa la mitja riatlla.

3. – Si em donessis un clavell

jo te’n donaria un altre;

si tu em feies un petó

jo te’n tornaria quatre.

4. Quan arriba de la font

li botzina així sa mare:

– Molt trigaves a tornar!

– És la font que a penes raja.

5. – Molt despentinada vas!

– És que el vent m’ha escabellada.

– Molt enfarinada véns!

És la pols que aixeca l’aire.

6. – Jo no veig que faci vent

ni que aixequi pols tan blanca!

– Aquí dalt pot ser que no…

– Allà baix fa un altre oratge.

Apel.les Mestres.

La Balanguera

1. La Balanguera misteriosa,

com un aranya d’art subtil,

buida que buida sa filosa,

de nostra vida treu el fil.

Com una parca bé cavil.la

teixint la tela de demà,

la balanguera fila, fila,

la balanguera filarà.

Com una parca bé cavil.la

teixint la tela de demà,

la balanguera fila, fila,

la balanguera filarà.

2. Quan la parella ve de noces,

ja veu i compta sos minyons;

veu com davallen a les fosses

els qui ara viuen d’il.lusions.

Els qui a la plaça de la vila

surten a riure i a cantar.

La balanguera fila, fila,

la balanguera filarà.

Els qui a la plaça de la vila

surten a riure i a cantar.

La balanguera fila, fila,

la balanguera filarà.

3. Girant l’ullada cap enrere

guaita les ombres de l’avior.

i de la nova primavera

sap on s’amaga la llavor.

Sap que la soca més s’enfila

com més endins pot arrelar.

La balanguera fila, fila,

la balanguera filarà.

Sap que la soca més s’enfila

com més endins pot arrelar.

La balanguera fila, fila,

la balanguera filarà.

4. De tradicions i d’esperances

tix la senyera pel jovent

com qui fa un vel de nuviances

amb cabelleres d’or i argent.

De la infantesa que s’enfila,

de la vellúria que se’n va.

La balanguera fila, fila,

la balanguera filarà.

De la infantesa que s’enfila,

de la vellúria que se’n va.

La balanguera fila, fila,

la balanguera filarà.

Lletra de Joan Alcover. Música d’Amadeu Vives.

Les Flors de Maig

Prop del riu hi ha una verneda

i un saló enmig sa espessura,

amb catifes de verdura 

i amb sofàs de trons de faig.

Lloc agrest on van les nines

i, en besant sa cara hermosa,

les confon l’aura amorosa

amb les flors del gentil maig.

I els ocells busquen son niu

entremig de la verneda;

els ocells busquen son niu

entremig del bosc joliu.

Sota d’un salze seu una nina,

trena joiosa son ric cabell d’or;

és son mirall fresca font cristal.lina,

són sos adornos violetes del bosc;

altra, teixint matisada garlanda

gronxa son cos, que és de gràcia un tresor;

altra, amb son blanc cabridet a la falda,

canta més fí que el festiu rossinyol.

Més ai de los cors!, que són eixes noies

les més riques toies del mes de les flors!

La vesprada al camp regala

d’albes perles bona almosta;

el sol bell fugí a la posta,

i d’estels s’omple el cel blau.

Pastoretes, ans no soni

de la queda la campana, ballarem una pavana

amb vosaltres si així us plau.

I els ocells de dins son niu

glossaran una tonada…

els ocells de dins son niu

glossaran un cant festiu. Tra la là…

Sota d’un salze seu una nina…

Josep Anselm Clavé.